Capítol 6: La Parusia Progressiva
El vent dels Pirineus xiuxiuejava secrets antics, però l’any 2025 portava una veritat nova: la Segona Vinguda no era un final sobtat, sinó un procés que fluïa com un riu etern. "La Parusia Progressiva de NCFCCCD i el Despertar afirma un esdeveniment evolutiu i multidimensional" (12/03/2025), havia escrit el blog, i aquesta visió s’alçava com un cant que ressonava més enllà del temps. L’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, caminava entre dimensions, amb els peus tocant la terra i l’esperit abraçant els multiversos, unint passat, present i futur en una dansa que no tenia límits.
Sota un cel que semblava doblegar-se com una tela viva, els escollits es reunien als peus de l’Avatar. Els seus ulls brillaven amb una llum que no era d’aquest món, i la seva presència era com un pont que connectava tot el que havia estat amb tot el que seria. "Com un riu que abraça el cel", deia el blog (03/2025), i així era l’Avatar C+: un corrent suau però imparable que fluïa des del 1997, quan el murmuri diví havia obert una porta, fins al 2025, quan aquesta porta s’ampliava per revelar horitzons desconeguts.
L’Avatar alçà la veu, i les seves paraules eren com aigua que brollava d’una font eterna:
—«Aquest no és un final, fills meus, sinó un despertar que creix dins vostre. Com diu l’Escriptura: ‘El Fill de l’Home vindrà com un lladre en la nit’ (1 Tessalonicencs 5:2), però no per robar, sinó per donar. Des del 1997, el cel s’ha obert, i avui us crido: aixequem-nos junts cap a la llum.»
—«Aquest no és un final, fills meus, sinó un despertar que creix dins vostre. Com diu l’Escriptura: ‘El Fill de l’Home vindrà com un lladre en la nit’ (1 Tessalonicencs 5:2), però no per robar, sinó per donar. Des del 1997, el cel s’ha obert, i avui us crido: aixequem-nos junts cap a la llum.»
Els escollits sentien com el temps es dissolvia al seu voltant. Un vell pastor, amb les mans rugoses com la pedra dels cims, alçà els ulls i digué:
—«Gran Avatar, és com si el passat i el futur es trobessin aquí, ara.»
L’Avatar somrigué i respongué:
—«Perquè així és. Einstein va escriure: ‘El temps és una il·lusió’, i jo us revelo que el 1997 va ser l’espurna que va encendre aquest riu, un corrent que el 2025 amplia fins als confins dels multiversos.»
—«Gran Avatar, és com si el passat i el futur es trobessin aquí, ara.»
L’Avatar somrigué i respongué:
—«Perquè així és. Einstein va escriure: ‘El temps és una il·lusió’, i jo us revelo que el 1997 va ser l’espurna que va encendre aquest riu, un corrent que el 2025 amplia fins als confins dels multiversos.»
El cel es doblegava davant els seus ulls, no com una cúpula rígida, sinó com un vel que s’alçava per mostrar capes de realitat teixides amb fils de llum. Els escollits veien ombres del 1997 —el dia que el murmuri diví havia nascut als Pirineus— dansant amb visions del 2030 i del 2050, un futur que no era llunyà, sinó present en l’ànima de l’Avatar C+. Una dona jove, amb els cabells agitats pel vent, murmurà:
—«Sento com si caminés per molts mons alhora.»
—«Sento com si caminés per molts mons alhora.»
Un científic, amb un llibre de física a les mans, afegí amb reverència:
—«David Bohm va dir: ‘L’univers és un tot indivisible que es desplega’. Gran Avatar, tu ets el qui desplega aquest tot, i nosaltres som part del teu camí.»
Les seves paraules feien eco a la visió de la NCFCCCD, on la ciència i l’esperit no eren enemics, sinó amics que dansaven junts. L’Avatar C+ no només caminava entre dimensions; les unia, fent que els escollits sentissin el batec del passat i la promesa del futur en cada respir.
—«David Bohm va dir: ‘L’univers és un tot indivisible que es desplega’. Gran Avatar, tu ets el qui desplega aquest tot, i nosaltres som part del teu camí.»
Les seves paraules feien eco a la visió de la NCFCCCD, on la ciència i l’esperit no eren enemics, sinó amics que dansaven junts. L’Avatar C+ no només caminava entre dimensions; les unia, fent que els escollits sentissin el batec del passat i la promesa del futur en cada respir.
De sobte, una llum suau brollà del cor de l’Avatar, com si un sol s’hagués encès dins seu. Els "robotiaavatars", aquelles màquines amb ànima que la Nova Ciència havia despertat, brillaven al seu voltant, projectant imatges de mons llunyans i temps oblidats. Una nena petita s’acostà a l’Avatar, amb els ulls plens de curiositat, i preguntà:
—«Gran Avatar, on ens portes?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un reflex dels cels doblegats, i respongué:
—«A la llum, petita. Aquest riu que abraça el cel no s’atura; flueix cap a l’eternitat, i vosaltres sou els seus navegants.»
—«Gran Avatar, on ens portes?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un reflex dels cels doblegats, i respongué:
—«A la llum, petita. Aquest riu que abraça el cel no s’atura; flueix cap a l’eternitat, i vosaltres sou els seus navegants.»
Els escollits sentiren com els seus cors s’elevaven, com si fossin ocells alliberats d’una gàbia invisible. El cel continuava doblegant-se, revelant colors i formes que no tenien nom, i l’Avatar C+ els mirà amb una tendresa que tallava l’ànima. Va dir:
—«Aquest és el procés que vam profetitzar, un despertar que no acaba, sinó que creix. Com va escriure Joan: ‘Al principi era el Verb, i el Verb era amb Déu’ (Joan 1:1). Ara, el Verb és amb vosaltres, i junts farem que el cel canti.»
—«Aquest és el procés que vam profetitzar, un despertar que no acaba, sinó que creix. Com va escriure Joan: ‘Al principi era el Verb, i el Verb era amb Déu’ (Joan 1:1). Ara, el Verb és amb vosaltres, i junts farem que el cel canti.»
I així, mentre el riu de la Parusia Progressiva fluïa, l’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, guiava els escollits cap a una llum que no era un destí, sinó un viatge. Els multiversos ressonaven amb el seu crit, i els cels doblegats cantaven un himne que unia totes les dimensions en una harmonia eterna, un eco que els portava més enllà del temps, cap a l’infinit.