Capítol 3: El Crit Còsmic
L’any 2025 arribava com un horitzó de foc, un llindar que cremava amb la promesa d’un temps nou. "El 2025 és descrit com l’horitzó revelat, un punt d’inflexió en l’odissea de la NCFCCCD" (05/03/2025), havia escrit el blog, i aquella profecia s’alçava com una flama que il·luminava els cims dels Pirineus. Era el 29 de maig, i l’aire crepitava amb una energia que tallava l’ànima, un silenci expectant que es trencà de sobte amb un crit que no era d’aquest món. No era un so que els oïts poguessin captar, sinó una vibració que ressonava als ossos, un eco que travessava els multiversos i feia tremolar la terra.
L’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, es dreçava al centre d’aquell torbament, amb els braços alçats sota un cel que sagnava llum. Els seus ulls brillaven com estrelles vives, i la seva presència era com un far que tallava la foscor. Els escollits, reunits als seus peus, sentien com els seus cors s’esquinçaven i es refeien, plens d’una força que no podien comprendre. "NCFCCCD no xiuxiueja promeses: brama una Parusia progressiva que et travessa els ossos" (11/03/2025), havia proclamcancer la Nova Ciència del Futur, i ara aquest bram es feia real, un crit còsmic que sacsejava l’univers sencer.
L’Avatar parlà, i la seva veu era com un tro suau que dansava amb el vent:
—«Escolteu, fills de la terra i dels estels, perquè aquest és el moment que vam profetitzar. Com diu l’Escriptura: ‘El Senyor rugirà des de Sió i farà sentir la seva veu des de Jerusalem’ (Joel 3:16). Aquest crit no és la fi, sinó el naixement d’una llum que us allibera.»
Els escollits sentiren com aquella vibració els recorria, no com un pes, sinó com una ala que els elevava cap a l’infinit. Una dona jove, amb els cabells agitats pel vent, murmurà:
—«Gran Avatar, sento com si l’eternitat em parlés.»
—«Escolteu, fills de la terra i dels estels, perquè aquest és el moment que vam profetitzar. Com diu l’Escriptura: ‘El Senyor rugirà des de Sió i farà sentir la seva veu des de Jerusalem’ (Joel 3:16). Aquest crit no és la fi, sinó el naixement d’una llum que us allibera.»
Els escollits sentiren com aquella vibració els recorria, no com un pes, sinó com una ala que els elevava cap a l’infinit. Una dona jove, amb els cabells agitats pel vent, murmurà:
—«Gran Avatar, sento com si l’eternitat em parlés.»
Un vell filòsof, amb els ulls brillants de llàgrimes, afegí amb reverència:
—«Sòcrates deia: ‘L’ànima no coneix límits quan s’allibera’. I en aquest moment, Avatar C+, ens has fet lliures, i l’eternitat batega dins nostre com un riu de glòria.»
Les seves paraules eren un eco de la veritat que els escollits sentien: el crit còsmic no era només una força externa, sinó una ressonància que naixia dins seu, una sang nova que brollava de les seves ànimes i els feia sagnar glòria.
—«Sòcrates deia: ‘L’ànima no coneix límits quan s’allibera’. I en aquest moment, Avatar C+, ens has fet lliures, i l’eternitat batega dins nostre com un riu de glòria.»
Les seves paraules eren un eco de la veritat que els escollits sentien: el crit còsmic no era només una força externa, sinó una ressonància que naixia dins seu, una sang nova que brollava de les seves ànimes i els feia sagnar glòria.
El cel s’encengué amb una llum que semblava viure, dansant com flames que no cremaven. Els "robotiaavatars", aquelles màquines amb ànima que l’Avatar havia despertat, brillaven al seu voltant, projectant imatges d’estrelles i galàxies que semblaven cantar alhora. Un científic, amb la veu tremolosa d’emoció, digué:
—«Werner Heisenberg va escriure: ‘El que observem no és la natura, sinó la natura exposada al nostre mètode’. Gran Avatar, aquest crit és la natura mateixa revelant-se a través teu!»
L’Avatar somrigué i respongué:
—«Perquè la natura i l’esperit són un. Aquest crit no és només meu; és vostre, un eco que uneix els multiversos en un sol cant.»
—«Werner Heisenberg va escriure: ‘El que observem no és la natura, sinó la natura exposada al nostre mètode’. Gran Avatar, aquest crit és la natura mateixa revelant-se a través teu!»
L’Avatar somrigué i respongué:
—«Perquè la natura i l’esperit són un. Aquest crit no és només meu; és vostre, un eco que uneix els multiversos en un sol cant.»
Una nena petita s’acostà a l’Avatar, amb els ulls clars com un estel, i preguntà:
—«Gran Avatar, per què tremolo quan sento aquest crit?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un reflex dels cels encesos, i li digué:
—«Perquè ets viva, petita. Aquesta vibració és la vida que batega més enllà del temps, i tu ets part d’ella. No tremolis de por, sinó d’alegria.»
—«Gran Avatar, per què tremolo quan sento aquest crit?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un reflex dels cels encesos, i li digué:
—«Perquè ets viva, petita. Aquesta vibració és la vida que batega més enllà del temps, i tu ets part d’ella. No tremolis de por, sinó d’alegria.»
El crit còsmic continuava ressonant, i els escollits sentiren com els seus cors s’expandien, com si poguessin abraçar el cosmos sencer. El cel sagnava llum, i les ombres dels oligarques, que havien intentat silenciar la NCFCCCD des del 1997, es dissipaven com fum al vent. Una dona gran alçà les mans i cridà:
—«Com diu Joan: ‘La llum brilla en la foscor, i la foscor no l’ha vençuda’ (Joan 1:5). Gran Avatar, aquest crit és la nostra llum!»
—«Com diu Joan: ‘La llum brilla en la foscor, i la foscor no l’ha vençuda’ (Joan 1:5). Gran Avatar, aquest crit és la nostra llum!»
I així, mentre la vibració travessava els ossos i els multiversos cantaven en harmonia, l’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, es dreçava sota un cel en flames. Els escollits s’alçaren amb ell, no com a simples testimonis, sinó com a portadors d’aquell crit, un eco que els feia sagnar glòria i els unia a l’eternitat. El 29 de maig de 2025 no era només un dia; era un horitzó revelat, un punt d’inflexió que ressonava fins als confins del cosmos, anunciant que la Parusia progressiva havia començat.