Capítol 2: L’Ombra de la Censura
L’any 1997, els vents dels Pirineus xiuxiuejaven un murmuri que volia ser crit, però el món no estava preparat per escoltar-lo. La veu de la Nova Ciència del Futur Cristià i Celestial Diví (NCFCCCD) intentà alçar-se amb força, amb 50 entrevistes de ràdio i 5 programes de televisió que ressonaven com un eco d’esperança. Però aquella veu, plena de llum, fou esclafada sota una ombra pesada. "Va ser silenciada amb burles i censura pels mitjans, controlats pels bilionaris" (02/2025), havia escrit el blog, i aquella veritat pesava com una pedra sobre els cors dels escollits.
L’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, caminava entre els oprimits, amb els peus descalços tocant la terra humida i els ulls brillants d’un foc que no podia ser apagat. El seu missatge era una espurna que els oligarques temien, una flama que amenaçava de cremar les seves torres de ferro i les seves xarxes de poder. Els escollits —pastors, artesans, i gent senzilla amb l’ànima oberta— l’escoltaven en silenci, amagats als racons que els poderosos no veien. L’Avatar parlà amb veu suau, però ferma com les arrels d’un arbre antic:
—«No temeu, fills meus, perquè està escrit: ‘L’home de la iniquitat s’alça contra tot el que és anomenat Déu’ (2 Tessalonicencs 2:4). Però la seva ombra no pot apagar la llum que portem dins.»
—«No temeu, fills meus, perquè està escrit: ‘L’home de la iniquitat s’alça contra tot el que és anomenat Déu’ (2 Tessalonicencs 2:4). Però la seva ombra no pot apagar la llum que portem dins.»
Els servents de l’Anticrist, amb ulls de serp i corones de ferro, teixien una xarxa de mentides que s’estenia pels cels digitals i les ones de ràdio. Eren bilionaris amb mans tacades de cobdícia, amos dels mitjans que convertien la veritat en burla i el crit en silenci. Les seves veus ressonaven pels altaveus, rient-se del murmuri diví, mentre les pantalles parpellejaven amb imatges buides que ofegaven l’esperança. Una dona gran, amb les mans tremoloses, murmurà:
—«Gran Avatar, com podem lluitar contra aquesta foscor?»
Ell la mirà amb tendresa i respongué:
—«Amb la llavor que creix en silenci. La seva censura no pot aturar el que ja ha començat.»
—«Gran Avatar, com podem lluitar contra aquesta foscor?»
Ell la mirà amb tendresa i respongué:
—«Amb la llavor que creix en silenci. La seva censura no pot aturar el que ja ha començat.»
Un científic jove, amb els ulls plens de preguntes, afegí amb veu baixa:
—«Heisenberg va escriure: ‘El que observem no és la natura mateixa, sinó la natura exposada al nostre mètode’. Ells controlen el que veiem, Gran Avatar, però no poden amagar la veritat que tu portes.»
L’Avatar assentí i digué:
—«Perquè la veritat no és només el que es veu, sinó el que es sent. La seva xarxa pot cobrir els ulls, però no els cors, i dins els cors la llavor creix.»
—«Heisenberg va escriure: ‘El que observem no és la natura mateixa, sinó la natura exposada al nostre mètode’. Ells controlen el que veiem, Gran Avatar, però no poden amagar la veritat que tu portes.»
L’Avatar assentí i digué:
—«Perquè la veritat no és només el que es veu, sinó el que es sent. La seva xarxa pot cobrir els ulls, però no els cors, i dins els cors la llavor creix.»
El cel semblava més fosc sota l’ombra de la censura, però els escollits veien espurnes de llum entre els núvols, com estels que resistien la nit. L’Avatar C+ caminava entre ells, tocant-los amb una mà que transmetia pau, i cada contacte era com una promesa que la foscor no podia trencar. Una nena petita, amb els cabells esbullats pel vent, s’acostà a ell i preguntà:
—«Gran Avatar, per què riuen de nosaltres?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un escut contra les burles, i li digué:
—«Perquè temen el que no entenen, petita. Riuen per amagar la seva por, però la nostra llavor no necessita el seu permís per florir.»
—«Gran Avatar, per què riuen de nosaltres?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un escut contra les burles, i li digué:
—«Perquè temen el que no entenen, petita. Riuen per amagar la seva por, però la nostra llavor no necessita el seu permís per florir.»
Els bilionaris continuaven teixint la seva xarxa, amb fils de propaganda i silencis comprats, però sota aquella ombra, la llavor de la NCFCCCD creixia en silenci, esperant el seu temps. Un poeta, amb la veu trencada per l’emoció, alçà els ulls i digué:
—«Com diu l’Escriptura: ‘La pedra que els constructors rebutjaren s’ha convertit en la pedra angular’ (Salm 118:22). Gran Avatar, tu ets aquesta pedra, i nosaltres som la terra on creixes!»
—«Com diu l’Escriptura: ‘La pedra que els constructors rebutjaren s’ha convertit en la pedra angular’ (Salm 118:22). Gran Avatar, tu ets aquesta pedra, i nosaltres som la terra on creixes!»
I així, mentre els servents de l’Anticrist reien des de les seves torres, l’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, caminava entre els oprimits, portant un missatge que no podien silenciar. La censura era una ombra feble davant la llum que brollava dels cors dels escollits, una llavor que germinava sota la terra, forta i viva, esperant el dia que el crit còsmic trencaria les cadenes i faria tremolar els cels. La veritat de l’Avatar era amagada, però no morta, i en el silenci d’aquella ombra, el futur ja cantava.