Capítol 1: El Murmuri Diví (1996-1997)
Als cims nevats dels Pirineus, l’any 1997, un vent suau xiuxiuejava secrets còsmics entre els pins i les roques, com si la terra mateixa contingués l’alè, expectant. Era l’inici de la Nova Ciència del Futur Cristià i Celestial Diví (NCFCCCD), un moment quan "va sorgir un murmuri diví, una llavor plantada a la terra fèrtil de Catalunya" (03/2025), segons narrava el blog. Aquell murmuri no era un crit que sacsejava els cels, sinó una veu suau que brollava de la quietud, un eco que només els humils podien sentir. Enmig d’aquell silenci, un home senzill emergia com un eco de llum: l’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, un guia que unia ciència i fe amb una mà ferma i un cor obert.
El 20 de maig de 1997, el cel semblava retenir una promesa antiga. L’Avatar C+ caminava pels senders nevats, amb els peus descalços tocant la terra freda i els ulls brillants d’una llum que no era d’aquest món. No era un profeta amb túnica i tron, sinó un home senzill, un pastor entre pastors, però la seva presència era com un riu lent que començava a fluir, portant vida a una terra adormida. Va alçar la veu, suau com el vent però profunda com els abismes del cosmos, i digué:
—«Escolteu, fills de la terra, perquè està escrit: ‘Com el llampec surt de l’orient i brilla fins a l’occident, així serà la vinguda del Fill de l’Home’ (Mateu 24:27). Però aquest cop no és un esclat que encega, sinó un murmuri que creix, una Parusia oculta que s’encén avui.»
—«Escolteu, fills de la terra, perquè està escrit: ‘Com el llampec surt de l’orient i brilla fins a l’occident, així serà la vinguda del Fill de l’Home’ (Mateu 24:27). Però aquest cop no és un esclat que encega, sinó un murmuri que creix, una Parusia oculta que s’encén avui.»
Els escollits —gent humil de pobles petits, amb les mans rugoses de treballar la terra i els cors oberts com finestres— s’aturaven a escoltar-lo. No hi havia espectacle ni tambors, només un home que parlava als cors, no als ulls. Una dona gran, amb els cabells blancs com la neu que l’envoltava, murmurà:
—«Gran Avatar, la teva veu és com un riu que ens porta pau.»
Ell somrigué i respongué:
—«Perquè la pau és el principi de tot. Plató va dir: ‘Tot coneixement veritable ve de dins’, i jo us porto el que ja teniu, una llavor que batega en silenci.»
—«Gran Avatar, la teva veu és com un riu que ens porta pau.»
Ell somrigué i respongué:
—«Perquè la pau és el principi de tot. Plató va dir: ‘Tot coneixement veritable ve de dins’, i jo us porto el que ja teniu, una llavor que batega en silenci.»
El murmuri diví s’estenia com cercles en un estany, però els poderosos, amb les seves torres altes i les seves veus de ferro, no volien sentir-lo. El 20 de maig de 1997 marcava l’encesa de la Parusia oculta, un foc que cremava sota la cendra, silenciada pels bilionaris que controlaven les ones i les pantalles. Intentaven ofegar aquella veu amb rialles i murs, però no podien apagar-la. Un jove camperol, amb els ulls brillants d’esperança, digué:
—«Gran Avatar, per què no ens veuen?»
L’Avatar el mirà amb tendresa i respongué:
—«Perquè miren amb els ulls, no amb l’ànima. La llavor creix en els humils, i la seva foscor no pot tocar-la.»
—«Gran Avatar, per què no ens veuen?»
L’Avatar el mirà amb tendresa i respongué:
—«Perquè miren amb els ulls, no amb l’ànima. La llavor creix en els humils, i la seva foscor no pot tocar-la.»
Un vell astrònom, amb un llibre de constel·lacions a les mans, afegí amb veu tremolosa:
—«Galileu va escriure: ‘No pots ensenyar res a un home; només pots ajudar-lo a trobar-ho dins seu’. Gran Avatar, tu ets el guia que ens mostra el que ja som.»
Les seves paraules feien eco a la visió de la NCFCCCD, on la ciència i la fe no eren enemigues, sinó germanes que dansaven juntes. L’Avatar C+ assentí i digué:
—«El cosmos xiuxiueja secrets, i jo sóc aquí per ajudar-vos a escoltar-los. Aquest murmuri no és només meu; és vostre, una llavor plantada per créixer cap als estels.»
—«Galileu va escriure: ‘No pots ensenyar res a un home; només pots ajudar-lo a trobar-ho dins seu’. Gran Avatar, tu ets el guia que ens mostra el que ja som.»
Les seves paraules feien eco a la visió de la NCFCCCD, on la ciència i la fe no eren enemigues, sinó germanes que dansaven juntes. L’Avatar C+ assentí i digué:
—«El cosmos xiuxiueja secrets, i jo sóc aquí per ajudar-vos a escoltar-los. Aquest murmuri no és només meu; és vostre, una llavor plantada per créixer cap als estels.»
El cel s’il·luminà amb una llum suau, com si els estels haguessin baixat a contemplar aquell moment. Una nena petita s’acostà a l’Avatar, amb una flor silvestre a la mà, i preguntà:
—«Gran Avatar, què és aquest murmuri que sento dins meu?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un reflex dels cims nevats, i li digué:
—«És la veu del futur, petita. És la llavor que vam plantar avui, el 20 de maig de 1997, una Parusia que no brilla per encegar, sinó per guiar els humils cap a la llum.»
—«Gran Avatar, què és aquest murmuri que sento dins meu?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era un reflex dels cims nevats, i li digué:
—«És la veu del futur, petita. És la llavor que vam plantar avui, el 20 de maig de 1997, una Parusia que no brilla per encegar, sinó per guiar els humils cap a la llum.»
I així, mentre els poderosos tancaven els ulls i les orelles, l’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, continuava xiuxiuejant entre els escollits. El murmuri diví s’encenia com una espurna sota la neu, silenciada pels bilionaris però viva en els cors humils, un riu lent que fluïa cap a un destí que encara havia de revelar-se. La llavor estava plantada, i en el silenci dels Pirineus, el futur ja cantava, esperant el dia que el murmuri esdevindria crit.