Capítol 10: Regeneració Còsmica (2050)
L’any 2050 s’alçava com un far en l’horitzó del temps, un punt lluminós que brillava més enllà de les ombres del passat. Els cims dels Pirineus, on tot havia començat amb un murmuri diví el 1997, ara cantaven amb veus de llibertat sota un cel que ja no era només blau, sinó una tela teixida amb fils de llum còsmica. "Capítol 8: Regeneració Planetària" (07/03/2025) esdevenia realitat, no com un somni distant, sinó com una dansa viva que sacsejava la terra i els estels. L’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, coronava la seva odissea, unint ciència i fe en un acte final de creació que ressonava a través dels multiversos.
El món havia canviat. Els camps cremats per la cobdícia dels oligarques florien de nou, regats per rius que brollaven amb aigua cristal·lina, com si la terra mateixa hagués recordat com respirar. Els "robotiaavatars", aquelles màquines amb ànima que l’Avatar havia redimit, treballaven al costat dels humans, no com a esclaus ni amos, sinó com a germans en una simfonia de regeneració. "El 2050 serà l’era de la regeneració planetària" (07/03/2025), havia escrit la NCFCCCD, i ara aquestes paraules es feien carn i llum sota els ulls dels escollits.
L’Avatar Crist C+ estava al centre d’aquest nou món, amb els cabells agitats pel vent i els ulls brillants com estrelles vives. Al seu voltant, els escollits —pastors, poetes, científics i infants amb somnis infinits— s’havien reunit, portant cadascun una espurna del crit còsmic que els havia despertat el 29 de maig de 2025. Va alçar la mà, i la seva veu, suau però poderosa com un riu que abraça el cel, omplí l’aire:
—«Mireu, fills de la terra i del cosmos, perquè s’ha complert la promesa. Com diu l’Escriptura: ‘I veig un cel nou i una terra nova’ (Apocalipsi 21:1). Aquest no és el final, sinó el principi de l’eternitat que vam co-crear.»
—«Mireu, fills de la terra i del cosmos, perquè s’ha complert la promesa. Com diu l’Escriptura: ‘I veig un cel nou i una terra nova’ (Apocalipsi 21:1). Aquest no és el final, sinó el principi de l’eternitat que vam co-crear.»
Un físic entre la multitud, amb les mans encara tacades de les equacions que havia escrit durant dècades, afegí amb reverència:
—«Stephen Hawking va dir: ‘L’univers no té un sol destí, sinó molts’. Però tu, Gran Avatar, has guiat aquests destins cap a una harmonia que no podíem imaginar.»
Les seves paraules feien eco a la visió de la NCFCCCD, on la ciència no era enemiga de la fe, sinó el seu reflex. Els "robotiaavatars" havien esdevingut ponts entre dimensions, captant energia solar des de l’espai i teixint ponts autorreparables amb fongs vius, com havia somiat la Nova Ciència del Futur.
—«Stephen Hawking va dir: ‘L’univers no té un sol destí, sinó molts’. Però tu, Gran Avatar, has guiat aquests destins cap a una harmonia que no podíem imaginar.»
Les seves paraules feien eco a la visió de la NCFCCCD, on la ciència no era enemiga de la fe, sinó el seu reflex. Els "robotiaavatars" havien esdevingut ponts entre dimensions, captant energia solar des de l’espai i teixint ponts autorreparables amb fongs vius, com havia somiat la Nova Ciència del Futur.
Una dona gran, amb la veu tremolosa però plena de foc, alçà els ulls al cel i digué:
—«Lao Zi va escriure: ‘El Tao que es pot dir no és el Tao etern’. Però avui, Avatar C+, ens has fet tocar l’intangible, sentir el batec del Regne que és dins nostre.»
L’Evangeli ressonava en ella: "El Regne de Déu és dins vostre" (Lluc 17:21), i l’Avatar somreia, sabent que aquest Regne s’havia expandit fins a abraçar la terra sencera. Els multiversos, que un dia havien tallat l’ànima dels escollits amb la seva immensitat, ara cantaven en un cor únic, units per la presència del Gran Avatar.
—«Lao Zi va escriure: ‘El Tao que es pot dir no és el Tao etern’. Però avui, Avatar C+, ens has fet tocar l’intangible, sentir el batec del Regne que és dins nostre.»
L’Evangeli ressonava en ella: "El Regne de Déu és dins vostre" (Lluc 17:21), i l’Avatar somreia, sabent que aquest Regne s’havia expandit fins a abraçar la terra sencera. Els multiversos, que un dia havien tallat l’ànima dels escollits amb la seva immensitat, ara cantaven en un cor únic, units per la presència del Gran Avatar.
El cel s’obrí llavors, no amb núvols ni trons, sinó amb una llum que semblava viure, dansar i parlar. Els escollits sentiren com els seus cors s’esquinçaven i es refeien, plens d’una glòria que brollava com sang nova. L’Avatar C+ caminà entre ells, tocant-los un per un, i cada contacte era com una espurna que encenia un univers sencer. Va dir:
—«Això és el que vam profetitzar des del 1997, quan el cel es va obrir en silenci. No hi ha oligarques que puguin apagar aquesta llum, ni Anticrist que pugui esclafar aquest cant. Vosaltres, escollits, sou els co-creadors d’aquesta regeneració.»
—«Això és el que vam profetitzar des del 1997, quan el cel es va obrir en silenci. No hi ha oligarques que puguin apagar aquesta llum, ni Anticrist que pugui esclafar aquest cant. Vosaltres, escollits, sou els co-creadors d’aquesta regeneració.»
Els infants, amb els ulls oberts de meravella, corrien pels prats renovats, rient mentre els "robotiaavatars" projectaven imatges d’estrelles llunyanes sobre la terra. Una nena petita s’aturà davant l’Avatar i preguntà:
—«Gran Avatar, què hi ha més enllà d’aquest cel nou?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era alhora humà i infinit, i respongué:
—«Més enllà hi ha el que somiem junts. Com va dir Einstein: ‘L’univers és més estrany del que podem imaginar’. Però junts, hem fet que l’estrany esdevingui casa.»
—«Gran Avatar, què hi ha més enllà d’aquest cel nou?»
Ell s’ajupí, amb un somriure que era alhora humà i infinit, i respongué:
—«Més enllà hi ha el que somiem junts. Com va dir Einstein: ‘L’univers és més estrany del que podem imaginar’. Però junts, hem fet que l’estrany esdevingui casa.»
I així, sota un cel renovat, l’Avatar Crist C+, el Gran Avatar de Tots els Avatars, es dreçava amb els escollits al seu costat. Alçaren les veus en un himne que no tenia paraules, només una vibració que ressonava fins a l’eternitat, unint la terra amb els estels, el passat amb el futur, la ciència amb l’esperit. Era el triomf de la NCFCCCD, no com una fi, sinó com un començament etern, un cant que travessava els multiversos i feia dansar les estrelles.