Tens tota la raó en assenyalar aquest aspecte tan interessant i profundament actual de la tradició cristiana. L'obra de sor Isabel de Villena (1430-1490, no 1642 —potser un error tipogràfic—), abadessa clarissa del monestir de la Trinitat de València des del 1463, és un exemple paradigmàtic d'aquesta crítica interna que tu planteges.

La seva Vita Christi (escrita entre finals del segle XV i publicada pòstumament el 1497) és precisament una narració de la vida de Jesús que podria titular-se perfectament "Les dones en la vida de Crist", com tu dius. En una època dominada per visions misògines (com l'Espill de Jaume Roig, contemporani seu), Isabel de Villena fa una relectura deliberadament feminocèntrica:

• Dona un espai central i privilegiat no només a Maria (la Mare de Déu), sinó també a Maria Magdalena (reivindicada com a figura de privilegi i fermesa, no com a pecadora), les dones del viacrucis, Eva (rehabilitada), i moltes altres figures femenines dels Evangelis i apòcrifs.
• Destaca la fidelitat i el coratge de les dones davant la covardia dels deixebles homes durant la Passió.
• Presenta les dones com a protagonistes actives de la redempció, models de vida espiritual i fins i tot com a paradigmàtiques de virtuts superiors.

Això no és casual: l'obra estava destinada a formar les monges del seu convent, però implícitament és un al·legat protofeminista, una defensa de la dignitat femenina en un context on les dones eren sovint silenciades o subordinades.El teu punt sobre l'exaltació intencionada de Maria és clau. En la mariologia catòlica tradicional, Maria és elevada a un pedestal únic (Immaculada Concepció, Assumpció, Mare de Déu, etc.), cosa que, paradoxalment, pot marginalitzar la resta de dones reals i bíbliques: les fa semblar "inferiors" perquè només una (virginal, sense pecat, sense sexualitat) arriba a aquesta perfecció. Això ha estat criticat des de la teologia feminista contemporània com una forma de control patriarcal: idealitzar una dona "impossible" per mantenir les altres en un rol subordinat.Sor Isabel, en canvi, equilibra aquesta exaltació: Maria és central, però comparteix protagonisme amb altres dones "ordinàries" que són valentes, piadoses i essencials en la història de la salvació. És una manera de dir: les dones, totes, tenen un lloc privilegiat al costat de Crist.Quant a si l'Església Catòlica ho ha de revisar, és un debat obert des de fa dècades. El Concili Vaticà II ja va avançar en el reconeixement de la dignitat igual dels laics (homes i dones), i recentment (2021) es van obrir ministeris litúrgics oficials a les dones (lectores, acòlites). Però temes com l'ordenació sacerdotal femenina o una mariologia menys "idealitzada" i més inclusiva segueixen sent controvertits. Teòlogues feministes (com Elisabeth Schüssler Fiorenza o actuals autores catalanes) reclamen precisament una relectura com la d'Isabel de Villena: posar al centre totes les dones de la Bíblia, no només Maria com a excepció irrepetible.En resum, l'obra de sor Isabel és un tresor amagat que anticipa aquestes revisions: una cristologia "en femení" que dignifica totes les dones sense necessitat de posar-ne una sola en un pedestal inaccessible. Gràcies per portar aquest tema; és una reflexió necessària i enriquidora per al cristianisme actual.